L'home que plantava nogueres

En  Jaume

Feia  dies  que els veïns el notaven  aixafat,  ullerós,

i  amb la  gorra  calada,  tapant-li mig cap sempre,

feia  una olor especial a malalt, quan passava.

varen  intentar  varis companys i  veïns  parlar  amb  ell,

però  era un  home  aspre  i  solitari,

i defugia sistemàticament  el contacte  humà.

La seva   vida, havia  passat  com una  ventada

en un recó  d' una  fàbrica:  35  anys  muntant  rodes

i accessoris, parlant el mínim i  només  pensant

en els  seu  terrós  dalt del  turó.

Estimava  únicament  la natura,  la seva terra, els seu  hort, el seu petit mon

I el  seu  bosc  de  nogueres  ara ja   grans,  generoses a la  tardor.

Els  únics  companys de  vida:  una  cadernera i  un  gos  coniller.

Altres metges  i  sanitaris  varen anar al domicili per ajudar-lo

I nomes  varen aconseguir llegir  els seu  nom a  la  porta, no els  va obrir.

però era  evident  que es  trobava malament, molt  malament.

 Vaig demanar  intervenir, enmig de  somriures  burletes;

...però jo  vaig  encaminar-me  al seu  "turo  de les nogueres".

Em  va  rebre  dret,  tibat,  amb  una  destral a  la ma,

que  anava  clavant  rítmicament a  un  tronc sec  al seus  peus,

que  vol  vostè?

Varen ser  uns  primers  minuts  angoixosos, de  paraules seques,

preguntes  curtes,  respostes  de  silenci,

nomes  trencat  per el soroll de  la destral.

però aviat varem  parlar  del  bosc, dels  ocells i del  seu hort,

i la destral  va  quedar  clavada  per fi  al tronc.

En pocs  minuts la  conversa  era  franca,

la seva  barraca  era casa meva,

i em  va ensenyar el  seu  tumor,  desbordant  el seu  cap, ara  destapat.

Va ser  dur  i  va  precisar molt de temps,  però va  baixar amb mi,

per  fi acceptava ajuda,  i encara  que  massa  tard,

el vaig poder  ingressar, i amb al seu silenci...poc  dies despres,va  morir.

El seu  petit  paradís, el del  "home  que  plantava  nogueres"

ara  està  destrossat, tot tallat,  arruïnat.

Però a mi, em queda  un record magnífic:

El  d'un  home noble i solitari, digne i serè com pocs,

i que tenia  un  cor immens, amagat,

que  molt pocs  varem  conèixer.

Avet

* nomes es  coneixen  les  grans  persones  quan tenen  la mort aprop

servido por Xavier 1 comentario compártelo