Dues carícies,…juntes.

Al capvespre, dalt del cim,

amb els ulls tancats,

i el cor encès, bategant.

L’ una, càlida i suau, del darrer sol, que diu adéu.

L’altre freda i dura, del vent glaçat, que a la pell masega.

Les dues es troben,

sobre la meva pell,

i la meva galta, s’esborrona.

No sabria dir,

quina de les dues es mes:

sensual, dolça, estimulant,

doncs l’equilibri es total.

El sol fa un darrer esforç,

abans de dormir,

i aprofitant que el vent s’encalma distret,

em fa un petó:

fort, tendre, passional.

I tot seguit m’adormo en braços del vent,

que m’ abraça,

potent, orgullós, mortal.


Xavier Burcet
Avet_blau
Arbúcies

vent de tramontana a Cap de Norfeu amb sol de plata