S’ha assecat el riu
S’ha assecat el riu
castigat per la cobdícia
i explotació de l' home.
i moren les fonts,
i el seu cant,
ja no bressola el nostre son.
se sequen les flors,
i marxen els pocs ocells,
i l' aire perd
l' olor de les grandalles ,
i d' herba humida.
emigrants forçats,
a terres impossibles.
Els arbres,
tristos i esgotats,
deixen caure les fulles,
com una derrota injusta.
El mar,
ha perdut el seu blau dolç,
i ara es una bassa grisa,
i uns pocs peixos, agonitzen,
ofegats en el seu element.
Els cims,
han perdut el seu mantell blanc,
i ara, la seva nuesa,
la castiga el vent i el fred.
El vent,
ha perdut la seva veu harmoniosa,
i la seva força i orgull,
s’ha diluït en una calma
que aclapara.
i l' home? :
No marxa l' home!
assassí de la natura i de l'amor
indigne propietari d’unes vides,
que no pot, ni sap, ni vol cuidar,
perqué no sap estimar.
Avet_blau
Avet_blau
Fotos Xavier Burcet
Es maco saber estimar la natura, es maca la natura, però tambe ho es l'home que la pot destruir i estimar al mateix temps. Estimem les dues coses i respectem la seva evolució.
Són precioses aquestes fotos Avet. Tu si saps estimar les dues coses.
Xoldi
...i SÍ hi ha veus que s'alcen de les pedres, dels avets i dels prats, que mormolen a la vora de les fonts, que s'amaguen sota el fullam, i recorren una a una les canals i les arestes, i es capbussen dins els gorgs, i badoquen sota un cel de foc sobtat, i s'escampen sot avall, i sobre la neu o sobre l'herba florida llencen crits de joia, crits de plenitud i follia,
.
i per sentir-les potser tant sols ens cal alçar-nos tots plegats, com veus, de les pedres i dels camins, i no tenir por de mormolar vora les fonts, d'amagar-nos sota el fullam, i de recórrer una a una les canals i les arestes, capbussar-nos dins els gorgs i fer-nos badocs sota un cel d'estels d'argent, i de pujar al cim, i sobre la neu o sobre l´herba marcida, llençar tots plegats crits silents per protegir la vida.
.
una veueta més.