Avet Blau

Ets el que menges

2009-11-17T00:48:04+00:00

Els Kiwis, ben adaptats al nostre clima, abundosos cada any, son rics en vit.C, laxants, es un fruit molt apreciat. A l' estiu fa un ombracle fresc e intim. 8-10 arbres de kiwi poden donar mes de 200 kg de fruits, (ben cuidats.)

el Caqui o palosanto, dolç i sucros es el darrer fruit de la tardor i rebost de molts ocells al pricipi del hivern. no es molt consumit, es ornamental, es frequent en molts horts.

La soja , reina del meu hort, s' adapta a climes secs

i terres aspres, i encara enriqueix el terra amb Nitrogen, Aquesta varietat blanca ( piamontesa,)

que no es transgenica, es molt saborosa i de molt rendiment.

Es planta l' abril i es cull ara al novembre. cada gra produiex una mata com aquesta de uns 233 tavelles

( contades), i cada tavella 3 grans ( es a dir que d' un gra han sortit 700 grans).

Amb els 700 grans d' aquesta mata, farè uns 2-3 litres de llet de soja, ( D'UNA LLAVOR= 700 LLAVORS !!)

Aquests kiwis han nascut. en un bon llitet, un niu abandonat..

Les carbasses de cabell d' angel, naixen en qualsevol lloc, a l' agost, i nomes necesiten espai i un xic d' aigua al principi, despres, les pluges de setembre i octubre les fan fugir camps enllà, enrefilant-se pels arbres si poden, d' aquestes 3 carbases, sortiran 4-5 kg de confitura per esmorzar..

Aquesta "Patata indiana" punxosa es una enfiladisa que un cop plantada un any, va rebrotant cada any, i enfilant-se pels arbres, cada anyada surten 30-40 "patates" , que "BEN PELADES" es poden fer en truita, son mes dolses i un xic fibroses, pero de gran rendiment. Desconeixo el nom cientific..

Per acompanyar " les patates punxoses" una mica de broquil, verdura de tardor/ hivern, ben gemada.

Aquest es el meu pais entre mar i muntanya,

de mil colors i aromes,

ric en aigua, sol i colors,

i que m'omple el rebost cada tardor.

...

Xavier Burcet

Avet_blau

d' Arbúcies

El País dels aurons

2009-11-01T15:50:45+00:00

Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.

En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.

I cada dia m' assec sota els cireres vermells,

veien gotejar la sang de les fulles,

i cada dia el color es mes encès,

i ells desfilen amb lentitut, solemnes,

com epilog d'un estiu verdisim.

I fins que la darrera fulla,

no encatifi el terra sencer,

Jo romanc al terra, escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

En aquest final de gala,

en que tothom es posa els millors vestits,

Jo tambe formo part del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel de mil colors,

com cada any...

Xavier Burcet Dardé

Avet_blau

Arbúcies

reflexió completa:

El país del aurons

Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.

En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.

I cada dia m' assec sota els cireres vermells,

veien gotejar la sang de les fulles,

i cada dia el color es mes encès,

i ells desfilen amb lentitut, solemnes,

com epilog d'un estiu verdisim.

I fins que la darrera fulla,

no encatifi el terra sencer,

Jo romanc al terra, escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

En aquest final de gala,

en que tothom es posa els millors vestits,

Jo tambe formo part del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel de mil colors,

com cada any...

Li demano

2009-10-31T14:46:12+00:00

Li demano

Li demano a la Terra que faci justicia,

Que reaccioni , que bategui en la seva agonia.

i si cal, amb violencia, que recuperi la vida perduda .

Li demano als mars que es revoltin,

que bramin i ho engulleixin tot .

i expulsin i vomitin de les seves entranyes,

tota la bruticia acumulada.

Li demano al Núvols que creixin amunt, fins l'infinit,

i descarreguin la seva fùria mes intensa

i si cal ofeguin en la seva venjança tota la manipulació del home.

Li demano al Sol que encengui i cremi,

edificis i asfalt, cotxes i gratacels,

i respeti amb calidessa boscos i cultius, glaceres i llacs.

Li demano al Vent que ompli els seus pulmons

de pols grisa, fums i olors,

i en una bufada extrema, llençi enllà del espai,

tanta grisor, ciment i dolor.

Per sobretot li demano al home,

que obri els ulls i miri els colors de la tardor,

enmig de la seva grisor.

Que olori el perfum quan trobi una flor,

en el prat verd de l'oblid.

Que escolti el cant de la darrera merla,

en la foscor rogenca.

Que acarici la pell d'un nado, d' un cadell, de la jespa

i que guardi aquests records en el bagul de la memòria.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies

Dins la boira espesa,

2009-10-01T19:42:58+00:00

L' ebre... la tardor al riu.

Dins la boira espesa,

caminem;

Sovint desorientats, perduts, mig amagats.

Dins la boira espesa,

ens oblidem de la vida,

i nomes caminem concentrats,

en el reduit entorn que tenim.

desde el Turó, st. llorenç, Montserrat.

I pocs metres enlla,

hi ha arbres, flors, rius,

que nomes intuim.

I el nostre pelegrinatge,

esdeve gris i monoton,

concentrats en no ensopegar,

en un terra erm i pedregos.

faig

Dins la boira espesa,

No s'hi mostren sentiments, nomes buidor.

I molta vida , la tenim escrita dins aquest cuadern, monoton.

On es l'aire que s' endurà aquesta carcassa grisa ?,

On es el sol que ens acaroni amb els seus colors ?,

On son els arbres que canten al vent ?,

On es el cel del blau infinit ?.

No pareu mai dins la boira, camineu !.

Doncs a la vora, ben aprop,

segur que hi ha el mestral d'uns cabells que onegen,

ben aprop trobareu el blau inmens d'uns ulls que estimen,

i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,

i un cor que bategarà aprop ....però, lluny de la boira.

Avet_blau d' Arbúcies

neret, Vallter.

POEME SENCER

Dins la boira espesa,

caminem.

Sovint desorientats, perduts, mig amagats.

Dins la boira espesa,

ens oblidem de la vida,

i nomes caminem concentrats,

en el reduit entorn que tenim.

I pocs metres enlla,

hi ha arbres, flors, rius,

que nomes intuim.

I el nostre pelegrinatge,

esdeve gris i monoton,

concentrats en no ensopegar,

en un terra erm i pedregos.

Dins la boira espesa,

No s'hi mostren sentiments, nomes buidor.

I molta vida , la tenim escrita dins aquest cuadern, monoton.

On es l'aire que s' endurà aquesta carcassa grisa ?,

On es el sol que ens acaroni amb els seus colors ?,

On son els arbres que canten al vent ?,

On es el cel del blau infinit ?.

No pareu mai dins la boira, camineu !.

Doncs a la vora, ben aprop,

segur que hi ha el mestral d'uns cabells que onegen,

ben aprop trobareu el blau inmens d'uns ulls que estimen,

i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,

i un cor que bategarà aprop ....però, lluny de la boira.

Xavier Burcet Dardé

Avet_blau

Arbúcies

L' arrós apunt de collir, Deltebre

El botànic i la geòloga

2009-08-26T07:25:44+00:00

Varen sortir ben de nit,

cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions

deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,

i van començar a pujar amb el primer sol.

Gencianes alpines, arreserades entre pedres, vora nou Fonts.

Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;

Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.

Asphodeles blanc, lliri rei dels prats del maig.

Caminaven junts, frec a frec,

Mirant dos monts allunyats:

Ell, amb els colors del faig, polls i blades,

Ella, arrossegant granits roques i cristalls.

font del Cristall, sota el Matagalls.

"Fonteta perduda, enmig de la pau,

no em cal l'aigua fresca, sinó el teu cant suau"

marià Manent

......

En un moment donat,

Una flor nascuda enmig de les roques

va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .

el carraspic, arraulit enmig de les roques, que el protegeixen .

Llavors va començar a nevar....

I els colors es van fondre lentament, tendrament,

fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,

i les seves mirades es creuaren uns instants.

Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,

els dels llavis i els ulls d' ella;

i ella va trobar la gemma mes preciosa :

Un t'estimo, ple de passió.

Xavier Burcet

Avet_blau

--------------------------------------------

Abraçada dels dos amants

Avet_blau

xavier Burcet

poema sencer:

El botànic i la geòloga

Varen sortir ben de nit,

cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions

deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,

i van començar a pujar amb el primer sol.

Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;

Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.

Caminaven junts, frec a frec,

Mirant dos monts allunyats:

Ell, amb els colors del faig, polls i blades

Ella , arrossegant granits roques i cristalls.

En un moment donat,

Una flor nascuda enmig de les roques,

va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .

Llavors va començar a nevar....

I els colors es van fondre lentament, tendrament,

fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,

i les seves mirades es creuaren uns instants.

Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,

els dels llavis i els ulls d' ella;

i ella va trobar la gemma mes preciosa :

Un t'estimo, ple de passió.

Avet_blau es Xavier Burcet

des de Noufonts

Petjades en el cor

2009-08-26T07:26:46+00:00

flor de digital, didalera.

Petjades en el cor,

Las que deixa un amor que es marceix

en la tardor dels sentiments,

en la buidor de la nit,

en la foscor de l' hivern.

asphodeles blanc, lliri.

Petjades en el cor,

las que marquen els pares absents

i que no s'omplen mai,

deixant el delit d' un petó ardent,

de quan la febre masegava,

quan el record encara es present.

coixi de salsa de pastor

Petjades en el cor,

las que marca l'amic que es perd

amb el fons de tardes rogenques

amb les nits color d'albada,

i als matins asseguts vora les roques

del mar de l' amistat.

catifa de neret sota el Finestrelles, Nùria.

Petjades en el cor,

las que et deixa el bosc quan parla,

o la neu quan al terra, ajeguda, dorm;

o el vent de mestral quan desferma,

idil·lis i passions.

reunió de faigs al coll del Faig (puigneulos)

Petjades en el cor,

Que no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la pluja,

ni amb la mort.

grandalla solitaria sota les Agudes.

Avet_blau

Xavier Burcet

els faigs de Puigneulos.

poema sencer:

Petjades en el cor,

Las que deixa un amor que es marceix

en la tardor dels sentiments,

en la buidor de la nit,

en la foscor de l' hivern.

....

Petjades en el cor,

las que marquen els pares absents

i que no s'omplen mai,

deixant el delit d' un petó ardent,

de quan la febre masegava,

quan el record encara es present.

...

Petjades en el cor,

las que marca l'amic que es perd

amb el fons de tardes rogenques

amb les nits color d'albada,

i als matins asseguts vora les roques

del mar de l' amistat.

...

Petjades en el cor,

las que et deixa el bosc quan parla,

o la neu quan al terra, ajaguda, dorm;

o el vent de mestral quan desferma,

idil·lis i passions.

...

Petjades en el cor,

Que no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la pluja,

ni amb la mort.

coixi de molsa del Noufonts: Silene acaulis

Avet_blau

Xavier Burcet

El pas dels Natzarens

2009-08-26T07:26:45+00:00

Aparent ment aquells dotze homes

caminaven amb una sincronia quasi perfecte;

Al ritme cadenciós del timbal i de les vares

Els peus, avançaven plegats,

arrossegant el feixuc Crist agonitzant.

A sota el pas, als homes amagats, la suor els hi baixava lleugera per les cares,

malgrat que alguna cara, s'eixugava una suor inexistent, sota un somriure burlesc.

Son les espatlles que s'arronsen, deslligant-se del pes del pas, i de la vida;

Com ho fan tants d'altres amb les càrregues del dia a dia:

Alguns s'hi deixen la pell,

mentre d'altres se la van bronzejant.

Sota les cortines envellutades del pas,

o sota somriures postissos, de la vida

s'hi amaguen sovint vividors i dropaires,

que encoratgen sovint el treball,

sobre esquenes ja empapades.

Ai , quans natzarens van per la vida

mes suats i fuetejats ,

que el Crist del silenci, que porten a sobre.

Com els natzarens, a la vida,

També hi ha els que sota envellutades caputxes

s' amaguen de les càrregues i responsabilitats .

I quans porten la túnica morada

tan eixuta i neta, com el pendó que els anuncia,

son els confrares del engany.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies

reflexió sencera:

El pas dels Natzarens

Aparent ment aquells dotze homes

caminaven amb una sincronia quasi perfecte;

Al ritme cadenciós del timbal i de les vares

Els peus, avançaven plegats,

arrossegant el feixuc Crist agonitzant.

A sota el pas, als homes amagats, la suor els hi baixava lleugera per les cares,

malgrat que alguna cara, s'eixugava una suor inexistent, sota un somriure burlesc.

Son les espatlles que s'arronsen,

deslligant-se del pes del pas, i de la vida;

Com ho fan tants d'altres amb les càrregues del dia a dia:

Alguns s'hi deixen la pell,

mentre d'altres se la van bronzejant.

Sota les cortines envellutades del pas,

o sota somriures postissos, de la vida

s'hi amaguen sovint vividors i dropaires,

que encoratgen sovint el treball

sobre esquenes ja empapades.

Ai , quans natzarens van per la vida

mes suats i fuetejats ,

que el Crist del silenci, que porten a sobre.

Com els natzarens, a la vida,

També hi ha els que sota envellutades caputxes

s' amaguen de les càrregues i responsabilitats .

I quans porten la túnica morada

tan eixuta i neta, com el pendó que els anuncia,

son els confrares del engany.

avet_blau

La meva amant

2009-08-26T07:26:46+00:00

La meva amant

La meva amant, te forma d'arbre i olor de gessamí,

i l'hi agrada sentir el batec del aire viatger de les paraules.

i cada nit li recito versos,

que omplen de música el fosc silenci.

pulsatilla montana ( verniana)

La meva amant te gust de mel i tacte de seda,

i demana que amoroseixi la seva pell cada vesprada,

i s' esborrona sempre,

quan l'escalfa el meu abraç sincer.

La meva amant te color maragda i un vestit molt fi,

i fa que se'm humitegen els ulls quan desperto cada matí,

quan el sol amb tendre calidesa, l'omple de vida i color.

La meva amant te una pell clapejada, color argent,

i a l' hivern la neu s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la boira li nodreixen l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

La meva amant te el so del vent i la fúria de tro,

em xiuxiueja paraules dolses vora el llit,

però es implacable amb l'engany,

doncs es zelosa de mi, i de les meves paraules.

La meva amant te musica en el cor,

que em bressola les nits,

i sota els estels, vora el riu ,

m'adorm fidel... cada nit.

Avet_blau

"Allà on el sol esdevé robí,

i la lluna perla de nacre,

allà arriba el meu camí,

i també les paraules, l'amistat i el destí."

Avet_blau

Xavier Burcet Darde

Arbúcies

Poeme sencer:

La meva amant

La meva amant, te forma d'arbre i olor de gessamí,

i l'hi agrada sentir el batec del aire viatger de les paraules.

i cada nit li recito versos,

que omplen de música el fosc silenci.

La meva amant te gust de mel i tacte de seda,

i demana que amoroseixi la seva pell cada vesprada,

i s' esborrona sempre,

quan l'escalfa el meu abraç sincer.

La meva amant te color maragda i un vestit molt fi,

i fa que se'm humitegen els ulls quan desperto cada matí,

quan el sol amb tendre calidesa, l'omple de vida i color.

La meva amant te una pell clapejada, color argent,

i a l' hivern la neu s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la boira li nodreixen l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

La meva amant te el so del vent i la fúria de tro,

em xiuxiueja paraules dolses vora el llit,

però es implacable amb l'engany,

doncs es zelosa de mi, i de les meves paraules.

La meva amant te música en el cor,

que em bressola les nits,

i sota els estels, vora el riu ,

m'adorm fidel... cada nit.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies

L'home que plantava nogueres

2009-08-26T07:26:45+00:00

En Jaume

Feia dies que els veïns el notaven aixafat, ullerós,

i amb la gorra calada, tapant-li mig cap sempre,

feia una olor especial a malalt, quan passava.

varen intentar varis companys i veïns parlar amb ell,

però era un home aspre i solitari,

i defugia sistemàticament el contacte humà.

La seva vida, havia passat com una ventada

en un recó d' una fàbrica: 35 anys muntant rodes

i accessoris, parlant el mínim i només pensant

en els seu terrós dalt del turó.

Estimava únicament la natura, la seva terra, els seu hort, el seu petit mon

I el seu bosc de nogueres ara ja grans, generoses a la tardor.

Els únics companys de vida: una cadernera i un gos coniller.

Altres metges i sanitaris varen anar al domicili per ajudar-lo

I nomes varen aconseguir llegir els seu nom a la porta, no els va obrir.

però era evident que es trobava malament, molt malament.

Vaig demanar intervenir, enmig de somriures burletes;

...però jo vaig encaminar-me al seu "turo de les nogueres".

Em va rebre dret, tibat, amb una destral a la ma,

que anava clavant rítmicament a un tronc sec al seus peus,

que vol vostè?

Varen ser uns primers minuts angoixosos, de paraules seques,

preguntes curtes, respostes de silenci,

nomes trencat per el soroll de la destral.

però aviat varem parlar del bosc, dels ocells i del seu hort,

i la destral va quedar clavada per fi al tronc.

En pocs minuts la conversa era franca,

la seva barraca era casa meva,

i em va ensenyar el seu tumor, desbordant el seu cap, ara destapat.

Va ser dur i va precisar molt de temps, però va baixar amb mi,

per fi acceptava ajuda, i encara que massa tard,

el vaig poder ingressar, i amb al seu silenci...poc dies despres,va morir.

El seu petit paradís, el del "home que plantava nogueres"

ara està destrossat, tot tallat, arruïnat.

Però a mi, em queda un record magnífic:

El d'un home noble i solitari, digne i serè com pocs,

i que tenia un cor immens, amagat,

que molt pocs varem conèixer.

Avet

* nomes es coneixen les grans persones quan tenen la mort aprop

Esclaus del Gel

2009-08-26T07:26:45+00:00

Esclaus del gel

Aquell any va nevar molts dies,

i el vent va arrossegar molta neu al cim;

i van estar un mes colgats per la neu:

La bústia de les paraules,

i al seu costat, parat,

el comptador del temps:

el rellotge de sol.

28 dies sota el gel, tot una lluna,

reposant contes i versos, la bústia;

adormint hores i minuts, el rellotge.

I entre els dos, parlaven sovint,

dins una fonda cova de gel :

El rellotge comentava la fredor de una nit tan llarga

i dels cristalls que els tapaven, sense llum.

i la bústia, dels mots que dins guardava

en la llibreta que ningú llegia,

i on ja ningú hi escrivia .

Nomes el sol,

perseverant dia a dia va poder alliberar,

els dos esclaus del gel;

I en fer-ho els hi posà una condició:

Que cada dia, en el punt de les dotze,

encara que estigues núvol,

i fes fred , vent o forta calor,

la bústia recites uns versos: una cançó.

i cada dia, al punt del migdia,

Se sent des de el cim de les Agudes

una tonada melangiosa:

Llum de la vida, acaronem,

Paraules d' amor, escriviu-me,

Color de l'albada, besem,

Sentiments del cor, abraceu-me.

Avet_blau

* a la Bústia i el rellotge de sol, colgats per la neu del 24 de gener al 22 de febrer del 2009