Li demano

 Li demano

Li demano  a  la Terra  que  faci  justicia,

Que  reaccioni ,  que  bategui en la seva  agonia.

i si cal,  amb  violencia, que  recuperi   la  vida  perduda .

Li demano  als  mars   que  es  revoltin,

que   bramin i ho engulleixin tot .

i expulsin i vomitin  de les  seves entranyes,

tota  la bruticia  acumulada. 

. 

Li demano al  Núvols  que  creixin amunt,  fins  l'infinit,

i  descarreguin  la seva   fùria   mes  intensa

i  si cal  ofeguin  en la seva  venjança  tota la manipulació  del home.

Li demano  al Sol   que encengui  i cremi,

edificis  i  asfalt,   cotxes i gratacels,

i respeti amb calidessa  boscos  i cultius,  glaceres i llacs.

 Li demano al Vent   que  ompli els seus  pulmons

de pols  grisa,  fums  i  olors,

i  en una bufada extrema, llençi  enllà del espai,

tanta  grisor,  ciment  i  dolor.

Per sobretot li demano al home,

que  obri els ulls i miri  els  colors de la  tardor,

enmig de la seva grisor.

 Que  olori  el  perfum  quan  trobi  una  flor,

en el prat verd  de l'oblid.

Que escolti el cant de la darrera   merla,

en la foscor  rogenca.

 Que acarici  la pell  d'un nado, d' un cadell,  de  la  jespa

i que  guardi aquests  records  en el bagul de  la memòria.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Dins la boira espesa,

L' ebre... la tardor al riu.

.

 Dins la  boira espesa,

caminem;

Sovint desorientats,  perduts, mig  amagats.

Dins la  boira espesa,

ens oblidem de  la  vida,

i nomes  caminem concentrats,

en el reduit entorn  que  tenim.

desde el Turó,  st. llorenç, Montserrat.

.

I pocs  metres enlla,

hi ha  arbres,  flors,  rius,

que  nomes intuim.

I el  nostre pelegrinatge,

esdeve  gris  i monoton,

concentrats en no ensopegar,

en un terra erm i pedregos.

faig 

.

Dins  la  boira espesa,

No s'hi  mostren sentiments, nomes  buidor.

I molta  vida , la  tenim escrita  dins  aquest  cuadern, monoton.

On es l'aire que s' endurà  aquesta  carcassa grisa ?,

On es el sol  que ens  acaroni  amb els seus colors ?,

On son els arbres que  canten  al vent ?,

On es  el cel  del blau infinit ?.

No  pareu  mai  dins  la  boira, camineu !.

Doncs  a la  vora, ben aprop,

segur  que hi ha  el mestral  d'uns cabells que onegen,

ben aprop  trobareu  el blau inmens  d'uns ulls  que estimen,

i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,

i un cor  que  bategarà aprop ....però,  lluny de  la boira.

Avet_blau  d' Arbúcies

 neret, Vallter.

.

 POEME SENCER

Dins la  boira espesa,

caminem.

Sovint desorientats,  perduts, mig  amagats.

 Dins la  boira espesa,

ens oblidem de  la  vida,

i nomes  caminem concentrats,

en el reduit entorn  que  tenim.

 I pocs  metres enlla,

hi ha  arbres,  flors,  rius,

que  nomes intuim.

I el  nostre pelegrinatge,

esdeve  gris  i monoton,

concentrats en no ensopegar,

en un terra erm i pedregos.

Dins  la  boira espesa,

No s'hi  mostren sentiments, nomes  buidor.

I molta  vida , la  tenim escrita  dins  aquest  cuadern, monoton.

On es l'aire que s' endurà  aquesta  carcassa grisa ?,

On es el sol  que ens  acaroni  amb els seus colors ?,

On son els arbres que  canten  al vent ?,

On es  el cel  del blau infinit ?.

No  pareu  mai  dins  la  boira, camineu !.

Doncs  a la  vora, ben aprop,

segur  que hi ha  el mestral  d'uns cabells que onegen,

ben aprop  trobareu  el blau inmens  d'uns ulls  que estimen,

i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,

i un cor  que  bategarà aprop ....però,  lluny de  la boira.

Xavier  Burcet Dardé

Avet_blau

Arbúcies

L' arrós  apunt de  collir, Deltebre

servido por Xavier 1 comentario compártelo

El botànic i la geòloga

Varen sortir  ben  de  nit,

cadascú amb la  seva  motxilla  l' il·lusions

deixant el  cotxe    vora  el coll  de St. Marçal,

i van començar a  pujar  amb el primer  sol.

 Gencianes alpines, arreserades   entre  pedres, vora  nou Fonts.

.

 Ell, la  mirada  enlaire, mirant  fulles i aromes, amb el cel blau  de fons;

Ella,  resseguint el terra d' aram,  de mil  textures  i  colors.

 Asphodeles  blanc, lliri rei dels  prats   del maig.

Caminaven  junts, frec a  frec,

Mirant dos  monts  allunyats:

 Ell,  amb els  colors del faig, polls i  blades,

Ella,  arrossegant granits  roques i cristalls.

 font del Cristall,  sota  el Matagalls.

"Fonteta  perduda,   enmig de  la  pau,

no  em cal l'aigua  fresca,   sinó el teu cant  suau"

marià Manent

......

En  un moment  donat,

Una  flor   nascuda enmig de  les  roques

va  ajuntar  les seves mans :  per collir  la   pedra... i  la  flor .

 el  carraspic, arraulit enmig de les  roques, que  el protegeixen .

Llavors  va  començar a   nevar....

 I els  colors  es  van  fondre  lentament, tendrament,

fins a  quedar  tot   cobert  d' un  blanc   diamant,

i les seves  mirades  es creuaren  uns  instants.

Nomes   llavors,  ell  va  trobar  els  color mes  macos ,

els  dels  llavis  i  els  ulls  d' ella;

i ella   va  trobar  la gemma  mes  preciosa :

Un t'estimo,  ple  de  passió.

 Xavier Burcet

Avet_blau

--------------------------------------------

Abraçada  dels  dos  amants

 Avet_blau

xavier Burcet

 poema  sencer:

 El  botànic  i  la geòloga

 Varen sortir  ben  de  nit,

cadascú amb la  seva  motxilla  l' il·lusions

deixant el  cotxe    vora  el coll  de St. Marçal,

i van començar a  pujar  amb el primer  sol.

 Ell, la  mirada  enlaire, mirant  fulles i aromes, amb el cel blau  de fons;

Ella,  resseguint el terra d' aram,  de mil  textures  i  colors.

Caminaven  junts, frec a  frec,

Mirant dos  monts  allunyats:

Ell,  amb els  colors del faig, polls i  blades

Ella , arrossegant granits  roques i cristalls.

En  un moment  donat,

Una  flor   nascuda enmig de  les  roques,

va  ajuntar  les seves mans :  per collir  la   pedra... i  la  flor .

 Llavors  va  començar a   nevar....

 I els  colors  es  van  fondre  lentament, tendrament,

fins a  quedar  tot   cobert  d' un  blanc   diamant,

i les seves  mirades  es creuaren  uns  instants.

Nomes   llavors,  ell  va  trobar  els  color mes  macos ,

els  dels  llavis  i  els  ulls  d' ella;

i ella   va  trobar  la gemma mes  preciosa :

Un t'estimo,  ple  de  passió.

 Avet_blau  es     Xavier Burcet

 des de Noufonts

servido por Xavier 2 comentarios compártelo

Petjades en el cor

 flor de  digital, didalera.

Petjades  en el cor,

Las  que deixa un amor  que  es  marceix

en  la  tardor dels  sentiments,

en  la  buidor  de la nit,

en  la  foscor  de l' hivern.

asphodeles  blanc, lliri.

Petjades en el cor,

las  que  marquen  els pares  absents

i  que  no s'omplen  mai,

deixant  el  delit  d' un petó ardent,

de quan la  febre  masegava,

quan el record encara es present.

 coixi de   salsa  de  pastor

Petjades  en el cor,

las  que  marca  l'amic  que es perd

amb el fons de  tardes   rogenques

amb  les  nits  color d'albada,

i als  matins  asseguts  vora les   roques

del mar de  l' amistat.

catifa de  neret sota el Finestrelles, Nùria.

Petjades  en el cor,

las  que  et deixa   el  bosc  quan  parla,

o  la  neu   quan al terra, ajeguda,  dorm;

o  el  vent  de mestral  quan desferma,

idil·lis   i  passions.

 reunió de  faigs al  coll del  Faig (puigneulos)

Petjades  en el cor,

Que  no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la  pluja,

ni amb la  mort.

grandalla solitaria  sota  les  Agudes.

Avet_blau

Xavier Burcet

 els faigs de Puigneulos.

poema sencer:

Petjades  en el cor,

Las  que deixa un amor  que  es  marceix

en  la  tardor dels  sentiments,

en  la  buidor  de la nit,

en  la  foscor  de l' hivern.

 ....

Petjades en el cor,

las  que  marquen  els pares  absents

i  que  no s'omplen  mai,

deixant  el  delit  d' un petó ardent,

de quan la  febre  masegava,

quan el record encara es present.

 ...

Petjades  en el cor,

las  que  marca  l'amic  que es perd

amb el fons de  tardes   rogenques

amb  les  nits  color d'albada,

i als  matins  asseguts  vora les   roques

del mar de  l' amistat.

 ...

Petjades  en el cor,

las  que  et deixa   el  bosc  quan  parla,

o  la  neu   quan al terra, ajaguda,  dorm;

o  el  vent  de mestral  quan desferma,

idil·lis   i  passions.

 ... 

Petjades  en el cor,

Que  no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la  pluja,

ni amb la  mort.

 coixi de  molsa  del Noufonts: Silene  acaulis

Avet_blau

Xavier Burcet

servido por Xavier 1 comentario compártelo

El pas dels Natzarens

 Aparent ment  aquells  dotze  homes

caminaven  amb una  sincronia quasi  perfecte;

Al ritme cadenciós  del  timbal i  de  les vares

Els peus,  avançaven  plegats,

arrossegant  el  feixuc Crist  agonitzant.

 A sota el pas, als homes amagats,  la suor els hi baixava lleugera per  les  cares,

malgrat  que alguna cara, s'eixugava  una  suor  inexistent, sota  un somriure burlesc.

 Son les espatlles que  s'arronsen, deslligant-se  del  pes del pas, i de  la  vida;

Com  ho  fan tants  d'altres  amb les càrregues del dia  a dia:

Alguns  s'hi deixen  la  pell,

mentre d'altres se la  van  bronzejant.

Sota  les  cortines  envellutades del pas,

o sota somriures   postissos, de la  vida

s'hi amaguen sovint  vividors i   dropaires,

que  encoratgen  sovint   el  treball,

sobre  esquenes  ja  empapades.

Ai , quans  natzarens   van per la  vida

mes  suats i  fuetejats ,

que el Crist  del  silenci, que porten a  sobre.

Com els  natzarens, a   la  vida,

També  hi  ha els que  sota  envellutades  caputxes

s' amaguen de  les càrregues  i  responsabilitats .

I quans  porten  la  túnica morada

tan   eixuta  i  neta, com el pendó  que els anuncia,

son els  confrares del  engany.

 Avet_blau

Xavier  Burcet

Arbúcies

reflexió sencera:

El  pas dels  Natzarens

 Aparent ment  aquells  dotze  homes

caminaven  amb una  sincronia quasi  perfecte;

Al ritme cadenciós  del  timbal i  de  les vares

Els peus,  avançaven  plegats,

arrossegant  el  feixuc Crist  agonitzant.

A sota el pas, als homes amagats,  la suor els hi baixava lleugera per  les  cares,

malgrat  que alguna cara, s'eixugava  una  suor  inexistent, sota  un somriure burlesc.

Son les espatlles que  s'arronsen,

deslligant-se  del  pes del pas, i de  la  vida;

Com  ho  fan tants  d'altres  amb les càrregues del dia  a dia:

Alguns  s'hi deixen  la  pell,

mentre d'altres se la  van  bronzejant.

Sota  les  cortines  envellutades del pas,

o sota somriures   postissos, de la  vida

s'hi amaguen sovint vividors i   dropaires,

que  encoratgen  sovint   el  treball

sobre  esquenes  ja  empapades.

 Ai , quans  natzarens   van per la  vida

mes  suats i  fuetejats ,

que el Crist  del  silenci, que porten a  sobre.

Com els  natzarens, a   la  vida,

També  hi  ha els que  sota  envellutades  caputxes

s' amaguen de  les càrregues  i  responsabilitats .

 I quans  porten  la  túnica morada

tan   eixuta  i  neta, com el pendó  que els anuncia,

son els  confrares del  engany.

avet_blau

servido por Xavier 1 comentario compártelo

La meva amant

 La meva  amant

 La  meva  amant, te  forma d'arbre  i olor  de  gessamí,

i l'hi agrada  sentir el  batec  del aire  viatger de  les  paraules.

i cada  nit li  recito  versos,

que  omplen  de  música  el fosc silenci.

pulsatilla montana  ( verniana)

La  meva amant  te gust de mel  i tacte de  seda,

i demana  que  amoroseixi  la  seva  pell  cada  vesprada,

i  s' esborrona sempre,

quan  l'escalfa  el  meu abraç  sincer.

.

La   meva  amant  te  color maragda i un vestit  molt fi,

i fa que se'm  humitegen els  ulls  quan desperto  cada  matí,

quan el sol  amb tendre calidesa, l'omple  de  vida i color.

La  meva amant  te una  pell clapejada, color argent,

i  a l' hivern   la  neu  s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la  boira li nodreixen  l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

 La  meva amant  te  el so  del vent i  la  fúria de  tro,

em xiuxiueja  paraules  dolses  vora  el llit,

però es implacable  amb  l'engany,

doncs es  zelosa de mi, i  de les  meves  paraules.

 La meva  amant te musica  en el cor, 

que  em bressola  les  nits,

i sota  els  estels,  vora  el riu ,

m'adorm  fidel... cada  nit.

Avet_blau

 "Allà  on el  sol esdevé  robí,

i  la  lluna  perla de  nacre,

allà  arriba  el meu  camí,

i també  les  paraules, l'amistat i  el  destí." 

Avet_blau

Xavier Burcet Darde

Arbúcies 

 Poeme sencer:

La meva  amant

La  meva  amant, te  forma d'arbre  i olor  de  gessamí,

i l'hi agrada  sentir el  batec  del aire  viatger de  les  paraules.

i cada  nit li  recito  versos,

que  omplen  de  música  el fosc silenci.

La  meva amant  te gust de mel  i tacte de  seda,

i demana  que  amoroseixi  la  seva  pell  cada  vesprada,

i  s' esborrona sempre,

quan  l'escalfa  el  meu abraç  sincer.

La   meva  amant  te  color maragda i un vestit  molt fi,

i fa que se'm  humitegen els  ulls  quan desperto  cada  matí,

quan el sol  amb tendre calidesa, l'omple  de  vida i color.

La  meva amant  te una  pell clapejada, color argent,

i  a l' hivern   la  neu  s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la  boira li nodreixen  l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

La  meva amant  te  el so  del vent i  la  fúria de  tro,

em xiuxiueja  paraules  dolses  vora  el llit,

però es implacable  amb  l'engany,

doncs es  zelosa de mi, i  de les  meves  paraules.

La meva  amant te música  en el cor, 

que  em bressola  les  nits,

i sota  els  estels,  vora  el riu ,

m'adorm  fidel... cada  nit.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies 

.

servido por Xavier 1 comentario compártelo

L'home que plantava nogueres

En  Jaume

Feia  dies  que els veïns el notaven  aixafat,  ullerós,

i  amb la  gorra  calada,  tapant-li mig cap sempre,

feia  una olor especial a malalt, quan passava.

varen  intentar  varis companys i  veïns  parlar  amb  ell,

però  era un  home  aspre  i  solitari,

i defugia sistemàticament  el contacte  humà.

La seva   vida, havia  passat  com una  ventada

en un recó  d' una  fàbrica:  35  anys  muntant  rodes

i accessoris, parlant el mínim i  només  pensant

en els  seu  terrós  dalt del  turó.

Estimava  únicament  la natura,  la seva terra, els seu  hort, el seu petit mon

I el  seu  bosc  de  nogueres  ara ja   grans,  generoses a la  tardor.

Els  únics  companys de  vida:  una  cadernera i  un  gos  coniller.

Altres metges  i  sanitaris  varen anar al domicili per ajudar-lo

I nomes  varen aconseguir llegir  els seu  nom a  la  porta, no els  va obrir.

però era  evident  que es  trobava malament, molt  malament.

 Vaig demanar  intervenir, enmig de  somriures  burletes;

...però jo  vaig  encaminar-me  al seu  "turo  de les nogueres".

Em  va  rebre  dret,  tibat,  amb  una  destral a  la ma,

que  anava  clavant  rítmicament a  un  tronc sec  al seus  peus,

que  vol  vostè?

Varen ser  uns  primers  minuts  angoixosos, de  paraules seques,

preguntes  curtes,  respostes  de  silenci,

nomes  trencat  per el soroll de  la destral.

però aviat varem  parlar  del  bosc, dels  ocells i del  seu hort,

i la destral  va  quedar  clavada  per fi  al tronc.

En pocs  minuts la  conversa  era  franca,

la seva  barraca  era casa meva,

i em  va ensenyar el  seu  tumor,  desbordant  el seu  cap, ara  destapat.

Va ser  dur  i  va  precisar molt de temps,  però va  baixar amb mi,

per  fi acceptava ajuda,  i encara  que  massa  tard,

el vaig poder  ingressar, i amb al seu silenci...poc  dies despres,va  morir.

El seu  petit  paradís, el del  "home  que  plantava  nogueres"

ara  està  destrossat, tot tallat,  arruïnat.

Però a mi, em queda  un record magnífic:

El  d'un  home noble i solitari, digne i serè com pocs,

i que tenia  un  cor immens, amagat,

que  molt pocs  varem  conèixer.

Avet

* nomes es  coneixen  les  grans  persones  quan tenen  la mort aprop

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Esclaus del Gel

Esclaus  del gel

Aquell any  va  nevar  molts  dies,

 i el vent va arrossegar  molta neu al cim;

i van estar  un  mes  colgats per  la  neu:

La bústia  de  les paraules,

i al seu costat, parat,

el  comptador del temps:

el  rellotge de  sol.

.

28  dies sota el gel, tot una lluna,

reposant contes i versos, la bústia;

adormint  hores  i minuts,  el rellotge.

I entre els  dos, parlaven sovint,

dins una fonda cova de  gel :

El rellotge  comentava  la fredor  de  una  nit tan llarga

i dels  cristalls  que els  tapaven, sense  llum.

i  la  bústia, dels  mots  que  dins  guardava

en  la llibreta  que  ningú  llegia,

i on ja  ningú  hi escrivia .

 .

 Nomes  el sol,

perseverant  dia a  dia  va  poder  alliberar,

els  dos esclaus del  gel;

I en fer-ho  els  hi posà una  condició:

Que  cada  dia, en el punt de  les  dotze,

encara  que   estigues  núvol,

i  fes  fred ,  vent  o  forta  calor,

la  bústia  recites uns  versos:  una  cançó.

 .

i cada  dia, al punt del migdia,

Se sent  des de  el cim  de  les  Agudes

una   tonada  melangiosa:

Llum  de la  vida,  acaronem,

Paraules  d' amor,  escriviu-me,

Color de l'albada, besem,

Sentiments del cor,  abraceu-me.

.

Avet_blau

* a la Bústia  i el rellotge de  sol,  colgats  per la  neu del 24 de gener al 22  de febrer del 2009

servido por Xavier 2 comentarios compártelo