El País dels aurons

Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.

En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.

.

I cada dia m' assec sota els cireres vermells,

veien gotejar la sang de les fulles,

i cada dia el color es mes encès,

i ells desfilen amb lentitut, solemnes,

com epilog d'un estiu verdisim.

.

I fins que la darrera fulla,

no encatifi el terra sencer,

Jo romanc al terra, escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

.

En aquest final de gala,

en que tothom es posa els millors vestits,

Jo tambe formo part del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel de mil colors,

com cada any...

Xavier Burcet Dardé

Avet_blau

Arbúcies

.

reflexió completa:

El país del aurons

Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.

En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.

I cada dia m' assec sota els cireres vermells,

veien gotejar la sang de les fulles,

i cada dia el color es mes encès,

i ells desfilen amb lentitut, solemnes,

com epilog d'un estiu verdisim.

I fins que la darrera fulla,

no encatifi el terra sencer,

Jo romanc al terra, escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

En aquest final de gala,

en que tothom es posa els millors vestits,

Jo tambe formo part del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel de mil colors,

com cada any...

.

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Li demano

Li demano

Li demano a la Terra que faci justicia,

Que reaccioni , que bategui en la seva agonia.

i si cal, amb violencia, que recuperi la vida perduda .

Li demano als mars que es revoltin,

que bramin i ho engulleixin tot .

i expulsin i vomitin de les seves entranyes,

tota la bruticia acumulada.

.

Li demano al Núvols que creixin amunt, fins l'infinit,

i descarreguin la seva fùria mes intensa

i si cal ofeguin en la seva venjança tota la manipulació del home.

Li demano al Sol que encengui i cremi,

edificis i asfalt, cotxes i gratacels,

i respeti amb calidessa boscos i cultius, glaceres i llacs.

Li demano al Vent que ompli els seus pulmons

de pols grisa, fums i olors,

i en una bufada extrema, llençi enllà del espai,

tanta grisor, ciment i dolor.

Per sobretot li demano al home,

que obri els ulls i miri els colors de la tardor,

enmig de la seva grisor.

Que olori el perfum quan trobi una flor,

en el prat verd de l'oblid.

Que escolti el cant de la darrera merla,

en la foscor rogenca.

Que acarici la pell d'un nado, d' un cadell, de la jespa

i que guardi aquests records en el bagul de la memòria.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies

servido por Xavier 1 comentario compártelo

El botànic i la geòloga

Varen sortir ben de nit,

cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions

deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,

i van començar a pujar amb el primer sol.

Gencianes alpines, arreserades entre pedres, vora nou Fonts.

.

Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;

Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.

Asphodeles blanc, lliri rei dels prats del maig.

Caminaven junts, frec a frec,

Mirant dos monts allunyats:

Ell, amb els colors del faig, polls i blades,

Ella, arrossegant granits roques i cristalls.

font del Cristall, sota el Matagalls.

"Fonteta perduda, enmig de la pau,

no em cal l'aigua fresca, sinó el teu cant suau"

marià Manent

......

En un moment donat,

Una flor nascuda enmig de les roques

va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .

el carraspic, arraulit enmig de les roques, que el protegeixen .

Llavors va començar a nevar....

I els colors es van fondre lentament, tendrament,

fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,

i les seves mirades es creuaren uns instants.

Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,

els dels llavis i els ulls d' ella;

i ella va trobar la gemma mes preciosa :

Un t'estimo, ple de passió.

Xavier Burcet

Avet_blau

--------------------------------------------

Abraçada dels dos amants

Avet_blau

xavier Burcet

poema sencer:

El botànic i la geòloga

Varen sortir ben de nit,

cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions

deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,

i van començar a pujar amb el primer sol.

Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;

Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.

Caminaven junts, frec a frec,

Mirant dos monts allunyats:

Ell, amb els colors del faig, polls i blades

Ella , arrossegant granits roques i cristalls.

En un moment donat,

Una flor nascuda enmig de les roques,

va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .

Llavors va començar a nevar....

I els colors es van fondre lentament, tendrament,

fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,

i les seves mirades es creuaren uns instants.

Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,

els dels llavis i els ulls d' ella;

i ella va trobar la gemma mes preciosa :

Un t'estimo, ple de passió.

Avet_blau es Xavier Burcet

des de Noufonts

servido por Xavier 2 comentarios compártelo

Petjades en el cor

flor de digital, didalera.

Petjades en el cor,

Las que deixa un amor que es marceix

en la tardor dels sentiments,

en la buidor de la nit,

en la foscor de l' hivern.

asphodeles blanc, lliri.

Petjades en el cor,

las que marquen els pares absents

i que no s'omplen mai,

deixant el delit d' un petó ardent,

de quan la febre masegava,

quan el record encara es present.

coixi de salsa de pastor

Petjades en el cor,

las que marca l'amic que es perd

amb el fons de tardes rogenques

amb les nits color d'albada,

i als matins asseguts vora les roques

del mar de l' amistat.

catifa de neret sota el Finestrelles, Nùria.

Petjades en el cor,

las que et deixa el bosc quan parla,

o la neu quan al terra, ajeguda, dorm;

o el vent de mestral quan desferma,

idil·lis i passions.

reunió de faigs al coll del Faig (puigneulos)

Petjades en el cor,

Que no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la pluja,

ni amb la mort.

grandalla solitaria sota les Agudes.

Avet_blau

Xavier Burcet

els faigs de Puigneulos.

poema sencer:

Petjades en el cor,

Las que deixa un amor que es marceix

en la tardor dels sentiments,

en la buidor de la nit,

en la foscor de l' hivern.

....

Petjades en el cor,

las que marquen els pares absents

i que no s'omplen mai,

deixant el delit d' un petó ardent,

de quan la febre masegava,

quan el record encara es present.

...

Petjades en el cor,

las que marca l'amic que es perd

amb el fons de tardes rogenques

amb les nits color d'albada,

i als matins asseguts vora les roques

del mar de l' amistat.

...

Petjades en el cor,

las que et deixa el bosc quan parla,

o la neu quan al terra, ajaguda, dorm;

o el vent de mestral quan desferma,

idil·lis i passions.

...

Petjades en el cor,

Que no s' esborren,

ni amb llàgrimes,

ni amb el vent,

ni la pluja,

ni amb la mort.

coixi de molsa del Noufonts: Silene acaulis

Avet_blau

Xavier Burcet

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Cadascú te

El seu bagul de necessitats, sentiments i records,

i amagat dins d' aquest,

un calaix amb les coses mes preuades.

Cadascú te,

el seu recó per amorosir les angoixes,

un lloc per oblidar els malsons

tot retrobant la llum.

Cadascú te,

El seu mirall per reflectir els colors,

d' uns ulls que s'omplen de vida,

de mirades, passions i dolors.

Cadascú te,

una música que li accelera el cor,

record d' alguna vesprada,

que va ser plena d'amor.

Cadascú te,

al seu jardí, un seu arbre sagrat,

un lloc ple de mel i fragàncies

d'ombra fresca i soledat.

Cadascú te,

el seu estel amagat

que fidel cada nit saluda

i ell ens clic l'ullet, enamorat.

Cadascú te,

Una carícia en el record,

Un petó en els llavis

Que ni el temps ni el vent

Poden esborrar.

poema amagat (sencer):

Cadascú te

El seu bagul de necessitats, sentiments i records,

i amagat dins d' aquest,

un petit calaix amb les coses mes preuades.

Cadascú te,

el seu recó per amorosir les angoixes,

un lloc per oblidar els malsons,

tot retrobant la llum.

Cadascú te,

El seu mirall per reflectir els colors,

d' uns ulls que s'omplen de vida,

de mirades, passions i dolors.

Cadascú te,

una música que li accelera el cor,

record d' alguna vesprada,

que va ser plena d'amor.

Cadascú te,

al seu jardí, un seu arbre sagrat,

un lloc ple de mel i fragàncies

d'ombra fresca i soledat.

Cadascú te,

el seu estel amagat,

que fidel cada nit saluda

i ell ens clic l'ullet, enamorat.

Cadascú te,

Una carícia en el record,

un petó en els llavis,

que ni el temps ni el vent,

Poden esborrar.

Cadascú te... o ha de tenir.

Avet_blau d' Arbúcies

Xavier Burcet

servido por Xavier 2 comentarios compártelo

El moment daurat

El moment daurat.

Totes les persones, al llarg de la vida,

tenen un moment d'esplendor,

que caldria immortalitzar en un retrat:

Es el moment daurat de cada vida.

Tan se val allà on es neixi o visqui,

i l'educació o cultura que es tingui,

ser pobre o amarat de diners;

en un moment determinat, les persones,

assoleixen el cim de la vida.

Es un temps en que es tiren endavant projectes

i s'assoleixen il·lusions i reptes,

es fan grans esforços, i es reparteix passió i amor a dojo,

sens defallir, valents, sempre.

Si aquest moment queda retratat en la memòria o en paper,

serà un referent vital de la seva vida,

que sempre ens recordarà amb tendresa,

el temps en que es va ser capità,

d' una nau plena d'esperança.

Desprès tornaran temps de flaquesa,

d' anar perdent el coratge, il·lusió, i tendresa.

Sort de tenir en el record, aquest retall de grandesa,

si no, no ens creuríem el cim que varem assolir.

Avet_blau

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Els arbres, la nostra vida

Els vells Castanyers centenaris, pujant a St Segimon..

Cedre glauca, pendula, abandonat fa anys, sobreviu valent.

.

La Alsina de les 7 branques
.

On s'acaben els arbres: llacs i prats... desde l' infern.

.

Les arrels descarnades com dits, sobre la Font Bona. (faigs)
.

El Faig a l'hivern sovint es vesteix de blanc.

.

.Ohhhh quan germans meus !!

.

La molsa escala arbres i parets, en llocs ombrivols.(bufadors de Bevi).

.

Un avet, enmig d'una nevada. (cami Agudes)
.

El Roure aguanta la fulla fins el darrer moment

.

No hi ha dos faigs iguals, aquest vora Malataup sembla preguntar quelcom.

.

Un niu de grèvols, vora sta Fe, refugi i despensa d'ocells d'hivern.

.

El mantell blanc ho tapa tot.

Cada llavor te la seva vida

Depèn !,
de la llavor, (de la persona)
i d’on caigui;
de la fortalesa que tingui la llavor
i de la terra que l’ aculli.

He vist llavors fortes,
que han germinat en terra pobre, mancada d’ aigua,
i han esdevingut fràgils dèbils, malaltissos.

Altres llavors petites i dèbils,
Han trobat bona terra , humitat i sol,
han esdevingut persones fortes en creixement intens.

Ningú pot triar la força de la llavor,

i molt poc el sòl on néixer i créixer,
es l’ atzar , els gens , la sort,
però també l’esforç, la tenacitat, el sacrifici,
que omplen de vida a les persones,
o be patiments i mancances.

S’esforça sovint amb voluntat la llavor fràgil,
i s’adorm amb droperia la llavor forta;
i totes dues es troben amb els anys,
una ha lluitat amb desfici per créixer, per ser,
l’ altre s’ha arrepenjat en la sort de la vida,
per arribar al mateix lloc.

Però de sobte,
el temps canvia, la sequera ho aclapara tot,
i la llavor forta s’enfonsa, emmalaltint de mort,
culpant a la sequera de la seva ruïna.

La llavor dèbil, continua creixent,
Com sempre, amb esforç i constància,
i arriba a la vellesa, com una digna lluitadora, feliç,
doncs ha sabut guanyar-se la Salut i la Vida.