El País dels aurons

 Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell  dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els  colors als núvols, a la terra i al sol.

En una  simfonia  de  tardor, magnífica i sublim.

.

I cada dia  m' assec  sota els  cireres vermells,

veien gotejar la sang  de les fulles,

i cada  dia  el color es mes encès,

i ells  desfilen   amb lentitut,  solemnes,

com epilog d'un estiu  verdisim.

.

I fins  que la  darrera fulla,

no encatifi el terra  sencer,

Jo romanc al terra,  escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

.

En aquest   final  de gala,

en que  tothom  es posa  els  millors  vestits,

Jo tambe formo part  del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel  de  mil  colors,

com  cada  any...

Xavier  Burcet  Dardé

Avet_blau

Arbúcies

.

reflexió  completa:

El país del aurons

 Avui he anat al país dels aurons,

paradís dels colors,

on el vermell  dona color al sol,

i els grocs enlluernen al cor.

Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,

moixeres , corners , nogueroles...

competeixen amb l'arc de sant Martí,

i emmanllevan els  colors als núvols, a la terra i al sol.

En una  simfonia  de  tardor, magnífica i sublim.

I cada dia  m' assec  sota els  cireres vermells,

veien gotejar la sang  de les fulles,

i cada  dia  el color es mes encès,

i ells  desfilen   amb lentitut,  solemnes,

com epilog d'un estiu  verdisim.

I fins  que la  darrera fulla,

no encatifi el terra  sencer,

Jo romanc al terra,  escrivint poemes,

fabricant cançons, oblidant passions.

En aquest   final  de gala,

en que  tothom  es posa  els  millors  vestits,

Jo tambe formo part  del repartiment,

espectador i actor secundari,

amagat i emocionat en el redos,

d' un cel  de  mil  colors,

com  cada  any...

.

servido por Xavier 1 comentario compártelo

El pas dels Natzarens

 Aparent ment  aquells  dotze  homes

caminaven  amb una  sincronia quasi  perfecte;

Al ritme cadenciós  del  timbal i  de  les vares

Els peus,  avançaven  plegats,

arrossegant  el  feixuc Crist  agonitzant.

 A sota el pas, als homes amagats,  la suor els hi baixava lleugera per  les  cares,

malgrat  que alguna cara, s'eixugava  una  suor  inexistent, sota  un somriure burlesc.

 Son les espatlles que  s'arronsen, deslligant-se  del  pes del pas, i de  la  vida;

Com  ho  fan tants  d'altres  amb les càrregues del dia  a dia:

Alguns  s'hi deixen  la  pell,

mentre d'altres se la  van  bronzejant.

Sota  les  cortines  envellutades del pas,

o sota somriures   postissos, de la  vida

s'hi amaguen sovint  vividors i   dropaires,

que  encoratgen  sovint   el  treball,

sobre  esquenes  ja  empapades.

Ai , quans  natzarens   van per la  vida

mes  suats i  fuetejats ,

que el Crist  del  silenci, que porten a  sobre.

Com els  natzarens, a   la  vida,

També  hi  ha els que  sota  envellutades  caputxes

s' amaguen de  les càrregues  i  responsabilitats .

I quans  porten  la  túnica morada

tan   eixuta  i  neta, com el pendó  que els anuncia,

son els  confrares del  engany.

 Avet_blau

Xavier  Burcet

Arbúcies

reflexió sencera:

El  pas dels  Natzarens

 Aparent ment  aquells  dotze  homes

caminaven  amb una  sincronia quasi  perfecte;

Al ritme cadenciós  del  timbal i  de  les vares

Els peus,  avançaven  plegats,

arrossegant  el  feixuc Crist  agonitzant.

A sota el pas, als homes amagats,  la suor els hi baixava lleugera per  les  cares,

malgrat  que alguna cara, s'eixugava  una  suor  inexistent, sota  un somriure burlesc.

Son les espatlles que  s'arronsen,

deslligant-se  del  pes del pas, i de  la  vida;

Com  ho  fan tants  d'altres  amb les càrregues del dia  a dia:

Alguns  s'hi deixen  la  pell,

mentre d'altres se la  van  bronzejant.

Sota  les  cortines  envellutades del pas,

o sota somriures   postissos, de la  vida

s'hi amaguen sovint vividors i   dropaires,

que  encoratgen  sovint   el  treball

sobre  esquenes  ja  empapades.

 Ai , quans  natzarens   van per la  vida

mes  suats i  fuetejats ,

que el Crist  del  silenci, que porten a  sobre.

Com els  natzarens, a   la  vida,

També  hi  ha els que  sota  envellutades  caputxes

s' amaguen de  les càrregues  i  responsabilitats .

 I quans  porten  la  túnica morada

tan   eixuta  i  neta, com el pendó  que els anuncia,

son els  confrares del  engany.

avet_blau

servido por Xavier 1 comentario compártelo

La meva amant

 La meva  amant

 La  meva  amant, te  forma d'arbre  i olor  de  gessamí,

i l'hi agrada  sentir el  batec  del aire  viatger de  les  paraules.

i cada  nit li  recito  versos,

que  omplen  de  música  el fosc silenci.

pulsatilla montana  ( verniana)

La  meva amant  te gust de mel  i tacte de  seda,

i demana  que  amoroseixi  la  seva  pell  cada  vesprada,

i  s' esborrona sempre,

quan  l'escalfa  el  meu abraç  sincer.

.

La   meva  amant  te  color maragda i un vestit  molt fi,

i fa que se'm  humitegen els  ulls  quan desperto  cada  matí,

quan el sol  amb tendre calidesa, l'omple  de  vida i color.

La  meva amant  te una  pell clapejada, color argent,

i  a l' hivern   la  neu  s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la  boira li nodreixen  l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

 La  meva amant  te  el so  del vent i  la  fúria de  tro,

em xiuxiueja  paraules  dolses  vora  el llit,

però es implacable  amb  l'engany,

doncs es  zelosa de mi, i  de les  meves  paraules.

 La meva  amant te musica  en el cor, 

que  em bressola  les  nits,

i sota  els  estels,  vora  el riu ,

m'adorm  fidel... cada  nit.

Avet_blau

 "Allà  on el  sol esdevé  robí,

i  la  lluna  perla de  nacre,

allà  arriba  el meu  camí,

i també  les  paraules, l'amistat i  el  destí." 

Avet_blau

Xavier Burcet Darde

Arbúcies 

 Poeme sencer:

La meva  amant

La  meva  amant, te  forma d'arbre  i olor  de  gessamí,

i l'hi agrada  sentir el  batec  del aire  viatger de  les  paraules.

i cada  nit li  recito  versos,

que  omplen  de  música  el fosc silenci.

La  meva amant  te gust de mel  i tacte de  seda,

i demana  que  amoroseixi  la  seva  pell  cada  vesprada,

i  s' esborrona sempre,

quan  l'escalfa  el  meu abraç  sincer.

La   meva  amant  te  color maragda i un vestit  molt fi,

i fa que se'm  humitegen els  ulls  quan desperto  cada  matí,

quan el sol  amb tendre calidesa, l'omple  de  vida i color.

La  meva amant  te una  pell clapejada, color argent,

i  a l' hivern   la  neu  s'hi arrapa, amb el cor roent

i el vent i la  boira li nodreixen  l' esperit......

i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.

La  meva amant  te  el so  del vent i  la  fúria de  tro,

em xiuxiueja  paraules  dolses  vora  el llit,

però es implacable  amb  l'engany,

doncs es  zelosa de mi, i  de les  meves  paraules.

La meva  amant te música  en el cor, 

que  em bressola  les  nits,

i sota  els  estels,  vora  el riu ,

m'adorm  fidel... cada  nit.

Avet_blau

Xavier Burcet

Arbúcies 

.

servido por Xavier 1 comentario compártelo

L'home que plantava nogueres

En  Jaume

Feia  dies  que els veïns el notaven  aixafat,  ullerós,

i  amb la  gorra  calada,  tapant-li mig cap sempre,

feia  una olor especial a malalt, quan passava.

varen  intentar  varis companys i  veïns  parlar  amb  ell,

però  era un  home  aspre  i  solitari,

i defugia sistemàticament  el contacte  humà.

La seva   vida, havia  passat  com una  ventada

en un recó  d' una  fàbrica:  35  anys  muntant  rodes

i accessoris, parlant el mínim i  només  pensant

en els  seu  terrós  dalt del  turó.

Estimava  únicament  la natura,  la seva terra, els seu  hort, el seu petit mon

I el  seu  bosc  de  nogueres  ara ja   grans,  generoses a la  tardor.

Els  únics  companys de  vida:  una  cadernera i  un  gos  coniller.

Altres metges  i  sanitaris  varen anar al domicili per ajudar-lo

I nomes  varen aconseguir llegir  els seu  nom a  la  porta, no els  va obrir.

però era  evident  que es  trobava malament, molt  malament.

 Vaig demanar  intervenir, enmig de  somriures  burletes;

...però jo  vaig  encaminar-me  al seu  "turo  de les nogueres".

Em  va  rebre  dret,  tibat,  amb  una  destral a  la ma,

que  anava  clavant  rítmicament a  un  tronc sec  al seus  peus,

que  vol  vostè?

Varen ser  uns  primers  minuts  angoixosos, de  paraules seques,

preguntes  curtes,  respostes  de  silenci,

nomes  trencat  per el soroll de  la destral.

però aviat varem  parlar  del  bosc, dels  ocells i del  seu hort,

i la destral  va  quedar  clavada  per fi  al tronc.

En pocs  minuts la  conversa  era  franca,

la seva  barraca  era casa meva,

i em  va ensenyar el  seu  tumor,  desbordant  el seu  cap, ara  destapat.

Va ser  dur  i  va  precisar molt de temps,  però va  baixar amb mi,

per  fi acceptava ajuda,  i encara  que  massa  tard,

el vaig poder  ingressar, i amb al seu silenci...poc  dies despres,va  morir.

El seu  petit  paradís, el del  "home  que  plantava  nogueres"

ara  està  destrossat, tot tallat,  arruïnat.

Però a mi, em queda  un record magnífic:

El  d'un  home noble i solitari, digne i serè com pocs,

i que tenia  un  cor immens, amagat,

que  molt pocs  varem  conèixer.

Avet

* nomes es  coneixen  les  grans  persones  quan tenen  la mort aprop

servido por Xavier 1 comentario compártelo

Esclaus del Gel

Esclaus  del gel

Aquell any  va  nevar  molts  dies,

 i el vent va arrossegar  molta neu al cim;

i van estar  un  mes  colgats per  la  neu:

La bústia  de  les paraules,

i al seu costat, parat,

el  comptador del temps:

el  rellotge de  sol.

.

28  dies sota el gel, tot una lluna,

reposant contes i versos, la bústia;

adormint  hores  i minuts,  el rellotge.

I entre els  dos, parlaven sovint,

dins una fonda cova de  gel :

El rellotge  comentava  la fredor  de  una  nit tan llarga

i dels  cristalls  que els  tapaven, sense  llum.

i  la  bústia, dels  mots  que  dins  guardava

en  la llibreta  que  ningú  llegia,

i on ja  ningú  hi escrivia .

 .

 Nomes  el sol,

perseverant  dia a  dia  va  poder  alliberar,

els  dos esclaus del  gel;

I en fer-ho  els  hi posà una  condició:

Que  cada  dia, en el punt de  les  dotze,

encara  que   estigues  núvol,

i  fes  fred ,  vent  o  forta  calor,

la  bústia  recites uns  versos:  una  cançó.

 .

i cada  dia, al punt del migdia,

Se sent  des de  el cim  de  les  Agudes

una   tonada  melangiosa:

Llum  de la  vida,  acaronem,

Paraules  d' amor,  escriviu-me,

Color de l'albada, besem,

Sentiments del cor,  abraceu-me.

.

Avet_blau

* a la Bústia  i el rellotge de  sol,  colgats  per la  neu del 24 de gener al 22  de febrer del 2009

servido por Xavier 2 comentarios compártelo

S’ofereix home

De raça blanca, bona presència. de mitjana edat, per activitats domèstiques...bàsicament.

M’ agrada escombrar i fregar, posar rentadora, estendre i recollir-la, i darrerament tinc per ma planxar una mica. Netejo i frego els plats, això m’encanta.

Netejo i frego la casa i terrasses, desfaig i faig els llits, planto flors i rego el jardí.

Paro taula i la desparo, i netejo acuradament els lavabos, cuina... Planto, podo, adobo jardins i persones, (si puc... amb un somriure, un poema, i un petó)

Necessito petites estones d’ esbarjo, que aprofito per enriquir el meu museu dels colors, amb passejades per cims i carenes, i puc fer de guia per mil i un recons del país: us ensenyaré mil arbres i flors.

desde  el Puig s' estela :  La  gran Jaça. 

I porto també un bon tros de terra, que generosa em dona els seus fruits, i menjo les seves viandes en una taula abundosa, i amb vi fet dels meus ceps, brindarem per la nostra amistat.

Compleixo altres deures, discretament, però també amb intensitat i passió, i al vespre si tot es complert i en silenci, llegeixo a la vora del foc, explicant viatges i emocions, amagat de la nit i esperant la son.

El  vell avet de  la  tartera,  sota  les  Agudes,  mort. (  del llibre relats poemes  i reflexions  al a  vora  d'  un avet  Blau)

Tinc els meus defectes també, i tants ! Però crec que son suportables: tindreu que descobrir-los, i si voleu, acceptar-los.

S’ ofereix home, a temps parcial o a tot temps.

Son temps de crisi diuen, però crec que trobaré feina, o no ?, es un somni? una utopia?.

Avet_blau

Xavier  Burcet  Dardé

servido por Xavier 2 comentarios compártelo

Allargant la vida....desprès de la Vida.

* del llibre: Relats, poemes i reflexions a la  vora  d' un Avet  blau

Cada  cop  mes, allarguem  la  vida   quan   "la  Vida" ja  s' ha   acabat,

No  donem   vida  als  anys , sinó anys  a  la  vida ,

sovint   d'una  qualitat  dubtosa.

Afegint  dies grisos  a un llibre que  ja s'ha  essgotat.

S' omplen  geriàtrics  i hospitals,  d' avis  supervivents a la  memòria,

amb la  mirada perduda,  amb els  ulls  apagats, sense  llum,

sovint massa sols.

Les  Agudes : Allà  on es sol esdevé  robí

.

I  no  responen  a  les nostres  carícies,

perquè ja naveguen lluny,  mar enllà,

humitejant només els  nostres  ulls  i els  nostres  cors,

regant  les  flors de  l'oblit  amb  la seva absència humana .

Sau  , desde el Puig de  la  força

.

No  traiem dolor a la vida, sinó que  allarguem  la tristor a la  vida,

Dolor  de la  pèrdua  dels  records,

Dolor del  decliu físic,

Dolors de encartonament de la  bellesa,

.... i del sentiments quasi esborrats  en la  boira.

Sau  desde  mirador de  Tavertet.

. 

Dignitat, paraula clau,  valor preuat a la  tardor dels sentiments,

I que la  societat del avui, i del  dia a dia, no sap  valorar,

en essers que semblen  sorgir  del  oblit i de les  ombres del ahir,

d' un passat  que a ningú  emociona.

st Roma de Sau, a punt de ser  engolit

. 

Envellir...un  repte trist,

Només digne  i acceptable   si unes  cares, un somriure i uns ulls,

t' acompanyen   en la  caiguda de l'oblit;

i en el  hort de la  vida, has  deixat llavors  i sentiments...que  perdurin al temps.

 .

faig  colgat  per la  neu, camí de  les  Agudes  

.

Reflexió  completa.

 Allargant  la  vida....desprès  de  la  Vida.

 Cada  cop  mes, allarguem  la  vida   quan   "la  Vida" ja  s' ha   acabat,

No  donem   vida  als  anys , sinó anys  a  la  vida ,

sovint   d'una  qualitat  dubtosa.

Afegint  dies grisos  a un llibre que  ja s'ha  essgotat.

S' omplen  geriàtrics  i hospitals,  d' avis  supervivents a la  memòria,

amb la  mirada perduda,  amb els  ulls  apagats, sense  llum,

sovint massa sols.

. 

I  no  responen  a  les nostres  carícies,

perquè ja naveguen lluny,  mar enllà,

humitejant només els  nostres  ulls  i els  nostres  cors,

regant  les  flors de  l'oblit  amb  la seva absència humana .

 .

No  traiem dolor a la vida, sinó que  allarguem  la tristor a la  vida,

Dolor  de la  pèrdua  dels  records,dolor del  decliu físic,

Dolors de encartronament de la  bellesa,

.... i del sentiments quasi esborrats  en la  boira.

Dignitat, paraula clau,  valor preuat a la  tardor dels sentiments,

I que la  societat del avui, i del  dia a dia, no sap  valorar,

en essers que semblen  sorgir  del  oblit i de les  ombres del ahir,

d' un passat  que a ningú  emociona.

Envellir...un  repte trist,

Només digne  i acceptable   si unes  cares, un somriure i uns ulls,

t' acompanyen   en la  caiguda de l'oblit;

i en el  hort de la  vida, has  deixat llavors  i sentiments...que  perdurin al temps.

* A tothom que  te pares o avis  grans, a prop.

Xavier  Burcet Dardé

Avet_blau

servido por Xavier 1 comentario compártelo

El pacte de la vida

 Tan  com reps, dona !

li vaig  dir al meu fill,

sota  un faig,  un estiu.

 .

 Tant com  dones, has de rebre,

em deia el  meu  pare,

una  tarda  a l' hospital;

i no està escrit  enlloc,

nomes als cors amb  bondat

.

Aquest es  el pacte  de  vida:

Tot el que  et donin els  pares,

torna-ho amb escreix, si pots,

als  teus  fills.

Aixó et  donarà  serenor per la  vellesa,

hauràs  complert amb la  vida,

i  honrat el seu  record.

  i si  dones  superàvit

a la  balança del amor,

tindràs  mes orgull  de bon pare, fill o espos.

 .

.

 El pacte  de la  vida,

es  difícil de  complir,

sovint per mancances i problemes,

que ens frenen el delit,

quan ens costa reeixir.

Però al final,  el que  compte,

es que  el  darrer petó que et donin,

sigui  com el segell  de la  Pau,

d'haver-ho donat tot,

per  un  petó ple  d' amor.

 .

 relat complert :

El Pacte de la Vida.

 Tan  com reps, dona !

li vaig  dir al meu fill,

sota  un faig,  un estiu.

Tan com  dones, has de rebre,

em deia el  meu  pare,

una  tarda  a l' hospital;

i no està escrit  enlloc,

nomes als cors amb  bondat.

Aquest es  el pacte  de  vida:

Tot el que  et donin els  pares,

torna-ho amb escreix, si pots,

als  teus  fills.

Aixó et  donarà  serenor per la  vellesa,

hauràs  complert amb la  vida,

i  honrat el seu  record.

I si  dones  superàvit

a la  balança del amor,

tindràs  mes orgull  de bon pare, fill o espos.

El pacte  de la  vida,

es  difícil de  complir,

sovint per mancances i problemes,

que ens frenen el delit,

quan ens costa reeixir.

Però al final,  el que  compte,

es que  el  darrer petó que et donin,

sigui  com el segell  de la  Pau,

d'haver-ho donat tot,

per  un  petó ple  d' amor.

.*Del  llibre :  relats, poemes i reflexions a  la  vora  d' un  Avet blau

Xavier  Burcet  Dardé

Avet_blau

servido por Xavier sin comentarios compártelo