17 Noviembre 2009
.
Els Kiwis, ben adaptats al nostre clima, abundosos cada any, son rics en vit.C, laxants, es un fruit molt apreciat. A l' estiu fa un ombracle fresc e intim. 8-10 arbres de kiwi poden donar mes de 200 kg de fruits, (ben cuidats.)
.
el Caqui o palosanto, dolç i sucros es el darrer fruit de la tardor i rebost de molts ocells al pricipi del hivern. no es molt consumit, es ornamental, es frequent en molts horts.
.
La soja , reina del meu hort, s' adapta a climes secs
i terres aspres, i encara enriqueix el terra amb Nitrogen, Aquesta varietat blanca ( piamontesa,)
que no es transgenica, es molt saborosa i de molt rendiment.
Es planta l' abril i es cull ara al novembre. cada gra produiex una mata com aquesta de uns 233 tavelles
( contades), i cada tavella 3 grans ( es a dir que d' un gra han sortit 700 grans).
Amb els 700 grans d' aquesta mata, farè uns 2-3 litres de llet de soja, ( D'UNA LLAVOR= 700 LLAVORS !!)
.
$
Aquests kiwis han nascut. en un bon llitet, un niu abandonat..
Les carbasses de cabell d' angel, naixen en qualsevol lloc, a l' agost, i nomes necesiten espai i un xic d' aigua al principi, despres, les pluges de setembre i octubre les fan fugir camps enllà, enrefilant-se pels arbres si poden, d' aquestes 3 carbases, sortiran 4-5 kg de confitura per esmorzar..
Aquesta "Patata indiana" punxosa es una enfiladisa que un cop plantada un any, va rebrotant cada any, i enfilant-se pels arbres, cada anyada surten 30-40 "patates" , que "BEN PELADES" es poden fer en truita, son mes dolses i un xic fibroses, pero de gran rendiment. Desconeixo el nom cientific..
Per acompanyar " les patates punxoses" una mica de broquil, verdura de tardor/ hivern, ben gemada.
.
Aquest es el meu pais entre mar i muntanya,
de mil colors i aromes,
ric en aigua, sol i colors,
i que m'omple el rebost cada tardor.
...
Xavier Burcet
Avet_blau
d' Arbúcies
.
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
1 Noviembre 2009
Avui he anat al país dels aurons,
paradís dels colors,
on el vermell dona color al sol,
i els grocs enlluernen al cor.
.
Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,
moixeres , corners , nogueroles...
competeixen amb l'arc de sant Martí,
i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.
En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.
.
I cada dia m' assec sota els cireres vermells,
veien gotejar la sang de les fulles,
i cada dia el color es mes encès,
i ells desfilen amb lentitut, solemnes,
com epilog d'un estiu verdisim.
.
I fins que la darrera fulla,
no encatifi el terra sencer,
Jo romanc al terra, escrivint poemes,
fabricant cançons, oblidant passions.
.
En aquest final de gala,
en que tothom es posa els millors vestits,
Jo tambe formo part del repartiment,
espectador i actor secundari,
amagat i emocionat en el redos,
d' un cel de mil colors,
com cada any...
Xavier Burcet Dardé
Avet_blau
Arbúcies
.
reflexió completa:
El país del aurons
Avui he anat al país dels aurons,
paradís dels colors,
on el vermell dona color al sol,
i els grocs enlluernen al cor.
Aurons, blades, cirerers, polls, faigs, arços,
moixeres , corners , nogueroles...
competeixen amb l'arc de sant Martí,
i emmanllevan els colors als núvols, a la terra i al sol.
En una simfonia de tardor, magnífica i sublim.
I cada dia m' assec sota els cireres vermells,
veien gotejar la sang de les fulles,
i cada dia el color es mes encès,
i ells desfilen amb lentitut, solemnes,
com epilog d'un estiu verdisim.
I fins que la darrera fulla,
no encatifi el terra sencer,
Jo romanc al terra, escrivint poemes,
fabricant cançons, oblidant passions.
En aquest final de gala,
en que tothom es posa els millors vestits,
Jo tambe formo part del repartiment,
espectador i actor secundari,
amagat i emocionat en el redos,
d' un cel de mil colors,
com cada any...
.
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
21 Octubre 2009
Li demano
Li demano a la Terra que faci justicia,
Que reaccioni , que bategui en la seva agonia.
i si cal, amb violencia, que recuperi la vida perduda .
Li demano als mars que es revoltin,
que bramin i ho engulleixin tot .
i expulsin i vomitin de les seves entranyes,
tota la bruticia acumulada. 
.
Li demano al Núvols que creixin amunt, fins l'infinit,
i descarreguin la seva fùria mes intensa
i si cal ofeguin en la seva venjança tota la manipulació del home.
Li demano al Sol que encengui i cremi,
edificis i asfalt, cotxes i gratacels,
i respeti amb calidessa boscos i cultius, glaceres i llacs.
Li demano al Vent que ompli els seus pulmons
de pols grisa, fums i olors,
i en una bufada extrema, llençi enllà del espai,
tanta grisor, ciment i dolor.
Per sobretot li demano al home,
que obri els ulls i miri els colors de la tardor,
enmig de la seva grisor.
Que olori el perfum quan trobi una flor,
en el prat verd de l'oblid.
Que escolti el cant de la darrera merla,
en la foscor rogenca.
Que acarici la pell d'un nado, d' un cadell, de la jespa
i que guardi aquests records en el bagul de la memòria.
Avet_blau
Xavier Burcet
Arbúcies
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
1 Octubre 2009
L' ebre... la tardor al riu.
.
Dins la boira espesa,
caminem;
Sovint desorientats, perduts, mig amagats.
Dins la boira espesa,
ens oblidem de la vida,
i nomes caminem concentrats,
en el reduit entorn que tenim.
desde el Turó, st. llorenç, Montserrat.
.
I pocs metres enlla,
hi ha arbres, flors, rius,
que nomes intuim.
I el nostre pelegrinatge,
esdeve gris i monoton,
concentrats en no ensopegar,
en un terra erm i pedregos.
faig
.
Dins la boira espesa,
No s'hi mostren sentiments, nomes buidor.
I molta vida , la tenim escrita dins aquest cuadern, monoton.
On es l'aire que s' endurà aquesta carcassa grisa ?,
On es el sol que ens acaroni amb els seus colors ?,
On son els arbres que canten al vent ?,
On es el cel del blau infinit ?.
No pareu mai dins la boira, camineu !.
Doncs a la vora, ben aprop,
segur que hi ha el mestral d'uns cabells que onegen,
ben aprop trobareu el blau inmens d'uns ulls que estimen,
i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,
i un cor que bategarà aprop ....però, lluny de la boira.
Avet_blau d' Arbúcies
neret, Vallter.
.
POEME SENCER
Dins la boira espesa,
caminem.
Sovint desorientats, perduts, mig amagats.
Dins la boira espesa,
ens oblidem de la vida,
i nomes caminem concentrats,
en el reduit entorn que tenim.
I pocs metres enlla,
hi ha arbres, flors, rius,
que nomes intuim.
I el nostre pelegrinatge,
esdeve gris i monoton,
concentrats en no ensopegar,
en un terra erm i pedregos.
Dins la boira espesa,
No s'hi mostren sentiments, nomes buidor.
I molta vida , la tenim escrita dins aquest cuadern, monoton.
On es l'aire que s' endurà aquesta carcassa grisa ?,
On es el sol que ens acaroni amb els seus colors ?,
On son els arbres que canten al vent ?,
On es el cel del blau infinit ?.
No pareu mai dins la boira, camineu !.
Doncs a la vora, ben aprop,
segur que hi ha el mestral d'uns cabells que onegen,
ben aprop trobareu el blau inmens d'uns ulls que estimen,
i ben aviat el sol us portarà una passió que us cremarà la pell,
i un cor que bategarà aprop ....però, lluny de la boira.
Xavier Burcet Dardé
Avet_blau
Arbúcies
L' arrós apunt de collir, Deltebre
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
5 Agosto 2009
Varen sortir ben de nit,
cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions
deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,
i van començar a pujar amb el primer sol.
Gencianes alpines, arreserades entre pedres, vora nou Fonts.
.
Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;
Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.
Asphodeles blanc, lliri rei dels prats del maig.
Caminaven junts, frec a frec,
Mirant dos monts allunyats:
Ell, amb els colors del faig, polls i blades,
Ella, arrossegant granits roques i cristalls.
font del Cristall, sota el Matagalls.
"Fonteta perduda, enmig de la pau,
no em cal l'aigua fresca, sinó el teu cant suau"
marià Manent
......
En un moment donat,
Una flor nascuda enmig de les roques
va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .
el carraspic, arraulit enmig de les roques, que el protegeixen .
Llavors va començar a nevar....
I els colors es van fondre lentament, tendrament,
fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,
i les seves mirades es creuaren uns instants.
Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,
els dels llavis i els ulls d' ella;
i ella va trobar la gemma mes preciosa :
Un t'estimo, ple de passió.
Xavier Burcet
Avet_blau
--------------------------------------------
Abraçada dels dos amants
Avet_blau
xavier Burcet
poema sencer:
El botànic i la geòloga
Varen sortir ben de nit,
cadascú amb la seva motxilla l' il·lusions
deixant el cotxe vora el coll de St. Marçal,
i van començar a pujar amb el primer sol.
Ell, la mirada enlaire, mirant fulles i aromes, amb el cel blau de fons;
Ella, resseguint el terra d' aram, de mil textures i colors.
Caminaven junts, frec a frec,
Mirant dos monts allunyats:
Ell, amb els colors del faig, polls i blades
Ella , arrossegant granits roques i cristalls.
En un moment donat,
Una flor nascuda enmig de les roques,
va ajuntar les seves mans : per collir la pedra... i la flor .
Llavors va començar a nevar....
I els colors es van fondre lentament, tendrament,
fins a quedar tot cobert d' un blanc diamant,
i les seves mirades es creuaren uns instants.
Nomes llavors, ell va trobar els color mes macos ,
els dels llavis i els ulls d' ella;
i ella va trobar la gemma mes preciosa :
Un t'estimo, ple de passió.
Avet_blau es Xavier Burcet
des de Noufonts
servido por Xavier
2 comentarios
compártelo
15 Julio 2009
flor de digital, didalera.
Petjades en el cor,
Las que deixa un amor que es marceix
en la tardor dels sentiments,
en la buidor de la nit,
en la foscor de l' hivern.
asphodeles blanc, lliri.
Petjades en el cor,
las que marquen els pares absents
i que no s'omplen mai,
deixant el delit d' un petó ardent,
de quan la febre masegava,
quan el record encara es present.
coixi de salsa de pastor
Petjades en el cor,
las que marca l'amic que es perd
amb el fons de tardes rogenques
amb les nits color d'albada,
i als matins asseguts vora les roques
del mar de l' amistat.
catifa de neret sota el Finestrelles, Nùria.
Petjades en el cor,
las que et deixa el bosc quan parla,
o la neu quan al terra, ajeguda, dorm;
o el vent de mestral quan desferma,
idil·lis i passions.
reunió de faigs al coll del Faig (puigneulos)
Petjades en el cor,
Que no s' esborren,
ni amb llàgrimes,
ni amb el vent,
ni la pluja,
ni amb la mort.
grandalla solitaria sota les Agudes.
Avet_blau
Xavier Burcet
els faigs de Puigneulos.
poema sencer:
Petjades en el cor,
Las que deixa un amor que es marceix
en la tardor dels sentiments,
en la buidor de la nit,
en la foscor de l' hivern.
....
Petjades en el cor,
las que marquen els pares absents
i que no s'omplen mai,
deixant el delit d' un petó ardent,
de quan la febre masegava,
quan el record encara es present.
...
Petjades en el cor,
las que marca l'amic que es perd
amb el fons de tardes rogenques
amb les nits color d'albada,
i als matins asseguts vora les roques
del mar de l' amistat.
...
Petjades en el cor,
las que et deixa el bosc quan parla,
o la neu quan al terra, ajaguda, dorm;
o el vent de mestral quan desferma,
idil·lis i passions.
...
Petjades en el cor,
Que no s' esborren,
ni amb llàgrimes,
ni amb el vent,
ni la pluja,
ni amb la mort.
coixi de molsa del Noufonts: Silene acaulis
Avet_blau
Xavier Burcet
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
23 Junio 2009
Aparent ment aquells dotze homes
caminaven amb una sincronia quasi perfecte;
Al ritme cadenciós del timbal i de les vares
Els peus, avançaven plegats,
arrossegant el feixuc Crist agonitzant.
A sota el pas, als homes amagats, la suor els hi baixava lleugera per les cares,
malgrat que alguna cara, s'eixugava una suor inexistent, sota un somriure burlesc.
Son les espatlles que s'arronsen, deslligant-se del pes del pas, i de la vida;
Com ho fan tants d'altres amb les càrregues del dia a dia:
Alguns s'hi deixen la pell,
mentre d'altres se la van bronzejant.
Sota les cortines envellutades del pas,
o sota somriures postissos, de la vida
s'hi amaguen sovint vividors i dropaires,
que encoratgen sovint el treball,
sobre esquenes ja empapades.
Ai , quans natzarens van per la vida
mes suats i fuetejats ,
que el Crist del silenci, que porten a sobre.
Com els natzarens, a la vida,
També hi ha els que sota envellutades caputxes
s' amaguen de les càrregues i responsabilitats .
I quans porten la túnica morada
tan eixuta i neta, com el pendó que els anuncia,
son els confrares del engany.
Avet_blau
Xavier Burcet
Arbúcies
reflexió sencera:
El pas dels Natzarens
Aparent ment aquells dotze homes
caminaven amb una sincronia quasi perfecte;
Al ritme cadenciós del timbal i de les vares
Els peus, avançaven plegats,
arrossegant el feixuc Crist agonitzant.
A sota el pas, als homes amagats, la suor els hi baixava lleugera per les cares,
malgrat que alguna cara, s'eixugava una suor inexistent, sota un somriure burlesc.
Son les espatlles que s'arronsen,
deslligant-se del pes del pas, i de la vida;
Com ho fan tants d'altres amb les càrregues del dia a dia:
Alguns s'hi deixen la pell,
mentre d'altres se la van bronzejant.
Sota les cortines envellutades del pas,
o sota somriures postissos, de la vida
s'hi amaguen sovint vividors i dropaires,
que encoratgen sovint el treball
sobre esquenes ja empapades.
Ai , quans natzarens van per la vida
mes suats i fuetejats ,
que el Crist del silenci, que porten a sobre.
Com els natzarens, a la vida,
També hi ha els que sota envellutades caputxes
s' amaguen de les càrregues i responsabilitats .
I quans porten la túnica morada
tan eixuta i neta, com el pendó que els anuncia,
son els confrares del engany.
avet_blau
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
3 Junio 2009
La meva amant
La meva amant, te forma d'arbre i olor de gessamí,
i l'hi agrada sentir el batec del aire viatger de les paraules.
i cada nit li recito versos,
que omplen de música el fosc silenci.
pulsatilla montana ( verniana)
La meva amant te gust de mel i tacte de seda,
i demana que amoroseixi la seva pell cada vesprada,
i s' esborrona sempre,
quan l'escalfa el meu abraç sincer.
.
La meva amant te color maragda i un vestit molt fi,
i fa que se'm humitegen els ulls quan desperto cada matí,
quan el sol amb tendre calidesa, l'omple de vida i color.
La meva amant te una pell clapejada, color argent,
i a l' hivern la neu s'hi arrapa, amb el cor roent
i el vent i la boira li nodreixen l' esperit......
i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.
La meva amant te el so del vent i la fúria de tro,
em xiuxiueja paraules dolses vora el llit,
però es implacable amb l'engany,
doncs es zelosa de mi, i de les meves paraules.
La meva amant te musica en el cor,
que em bressola les nits,
i sota els estels, vora el riu ,
m'adorm fidel... cada nit.
Avet_blau
"Allà on el sol esdevé robí,
i la lluna perla de nacre,
allà arriba el meu camí,
i també les paraules, l'amistat i el destí."
Avet_blau
Xavier Burcet Darde
Arbúcies
Poeme sencer:
La meva amant
La meva amant, te forma d'arbre i olor de gessamí,
i l'hi agrada sentir el batec del aire viatger de les paraules.
i cada nit li recito versos,
que omplen de música el fosc silenci.
La meva amant te gust de mel i tacte de seda,
i demana que amoroseixi la seva pell cada vesprada,
i s' esborrona sempre,
quan l'escalfa el meu abraç sincer.
La meva amant te color maragda i un vestit molt fi,
i fa que se'm humitegen els ulls quan desperto cada matí,
quan el sol amb tendre calidesa, l'omple de vida i color.
La meva amant te una pell clapejada, color argent,
i a l' hivern la neu s'hi arrapa, amb el cor roent
i el vent i la boira li nodreixen l' esperit......
i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.
La meva amant te el so del vent i la fúria de tro,
em xiuxiueja paraules dolses vora el llit,
però es implacable amb l'engany,
doncs es zelosa de mi, i de les meves paraules.
La meva amant te música en el cor,
que em bressola les nits,
i sota els estels, vora el riu ,
m'adorm fidel... cada nit.
Avet_blau
Xavier Burcet
Arbúcies
.
servido por Xavier
1 comentario
compártelo
